comencem a produïr paraules

D'aquest recent instaurat racó d'assossegament, a cop de pedal cap a la pousada que fa anys que fa servir aquest nom: “recanto do sosego”. ... al voral del llac Taboca on just ahir, encara amb en Pere, una mica més amunt varem poder rebrincar-nos a l'aigua a dos metres d'un boto (dofí d'aigua dolça motiu de moltes llegendes) i, en Pontim... ser delicadament mossegat per una piranya de, afortunadament, menys de tres dies d'edat.

Aqui, al voral de l'unió del llac amb l'Araguaia, unes escales de pedra ribera, vermella com la pols, terra, sorra i postes de sol d'aquest final de món, porten a l'aigua calma sota l'ombra generosa d'un altíssim arbre de piquí. Mururés, plantes flotants que embolcallen una flor vertical de lilacis suaus suren a banda i banda de l'últim replà, convidant a esquinçar l'aigua. A la dreta una canoa d'indis karajà silent. Un tronc buidat pacientment amb cants i hores i cuidadosament llimat per una pàtina sedosa d'algues i aigua.

A l'horitzó, a l'esquerra, la llum càlida de les dues darreres hores de sol banya una filada de “mata” que indica la direcció del riu.

Un racó maravellós en el que Pontim haguera pogut construir la seva casa en l'època que va ser alcalde. A la regió sembla que ja per tradició els polítics han tingut la costum d'aprofitar el carreg per beneficiar-se de les millors terres. Al seu mandat, però, va passar ben al contrari: tot el voral de riu d'aquella zona que li va tocar repartir va anar a parar en mans de petits pescadors. Més tard el govern següent va acabar de repartir l'altre boral. El de les escales en les que seiem. Aquesta vegada va ser pels més adinerats. És per això que avui l'exploten com a “pousada” benestant.



Seiem a les escales. De cara al riu...

Comencem a gravaaaaar!!!


M- ...així, Pontim... què et va dur fins aquí?


L'aigua està tan calmada i reflexa tan nítidament el cel que no puc evitar fotografiar-la a mig fer la pregunta.


P- ... para de fotografiar.. que si no no aconseguiré explicar-te res...
anem doncs, Marina, a començar la història del nostre llibre...

la cabanya del "quintal"

En Pere ha marxat avui. L'hem acompanyat a l'aereoport. La seva despedida apunta l'inici “oficial” del llibre.
Tornats a casa...: Hi ha una petita cabanya oberta al vent al bell mig del jardí resguardada per un coquer que produeix insaciable, bananers, ... . immersa en una continua i canviant sinfonia d'aus, rèptils i insectes que varia amb el pas de les hores. Fa anys hi havien criat conills, abans de cimentar el sòl. Una vegada fora el bestiar, Pontim i la seva dona Selme varen projectar convertir-lo en un racó d'assossegament.

Han passat anys i sembla que avui ha arribat l'hora de materialitzar aquest petit somni: una hamaca, un banc que feia dies que movíem dins de casa i no acabava de trobar el seu lloc, un ventilador, una tauleta minúscula de fusta pintada de turquesa i serigrafiada pel pas del temps, algun “capin” (corcó) i altres insectes, un tamboret a la seva mesura, una cadira “d'espaguetis” verd esmeralda que fa conjunt amb la pintura de la portella de forja reixada i un test habitat per un cactus enfiladís que també podria dir-se d'espagueti per la llargada i finura dels seus brots. I una alfombreta trenada de cotó just a l'entrar.

Aquí, amb aquests elements i entorn realment assossegat... s'escriurà el llibre entre pedalada i pedalada. Entre viatges pel riu i per la memòria dels llocs.

Avui... a ritme dels ocells picotejant l'arrôs sobrer d'ahir a l'entrada de la cabanya, corredisses de camaleons trencant barroers la fullaraca seca. amb la brisa portadora d'un intens “chero” de flor de l'arbre del mango que pel camí fa ballar el fullam que juga a fer llums i ombres a l'espai, anunciant la propera arribada dels vents de la plena època de seca en la que estem. Fins finals de juliol no sentirem ploure.

Arreglat l'on teclejar... només fa falta començar a enregistrar les converses...!!

el jardí i les rutines

Un entrellat infinit tan plè de detalls que un podria passar-hi una eternitat sense deixar de descobrir-hi noves estratègies de la força de la vida reinventant-se.

Compartir-hi, a aquest “quintal” l'aliment amb els ocells multicolors, multilingües, multiformes..., iguanes, serps, monos...

Pedalar plegats de matinada abans de sortir del sol, com fèiem la darrera vegada que vaig ser aquí, seguit de banys a l'Araguaia just a trenc d'alba.

Endevinar els colors del cel i els de l'aigua.

Resseguir el traç de la canoa d'indis karajà que l'esquincen creuant el riu i l'ombra de la que, des d'encara fosc, a l'altre voral, pesca piaus i tucunarés amb canya de bambú.....per dur a casa. Escoltar el concert de l'illa del bananal despertant-se: els “macacos” de quatre pams que gemeguen, potser fent badalls, com si fossin goril·les gegants i orgullosos entre insectes i innumerables espècies d'aus...

Acompanyar les rutines del treball qüotidià: recollir roba per la mosseta que acaba de dar a llum i no té gaire més que a ella mateixa i la responsabilitat de criar un nouvingut nadó, anar a la presó a visitar els presos revisant les condicions en les que es troben per fer-hi perquè siguin tractats com als éssers humans que són, celebrar-hi missa, i un etcètera llarg.

fa... un mes que sóc aquí...!!

Fa gairebé un mes que vaig aterrar amb la petita avioneta de la sete airlines a la pista de terra vermella de Sao Felix do Araguaia. En Pontim i una parella de sense terra m'esperava a l'aeroport amb abraçades generoses del cantó esquerra, el del cor, com és costum aquí. Sota un sol calent, calent.

El cap del fil que m'ha portat de nou al Matto Grosso és la tossuderia d'escriure el llibre i...

un mes i, fins avui, fins ara, d'escriure... no havia escrit cap línia.

De gravar les nostres converses, tal i com havíem planejat el treball... cap vegada, encara.

Però... constato que... com els pescadors de la sortida del sol...: no es pot tenir pressa!!!

Amb la primera conversa gravada avui i posterior transcripció... m'adono que durant aquests trenta dies de poca producció literària (a part de planejament i organització de memòries sobre paper) s'ha anat gestant l'ambient necessari per poder posar-nos a fer i que jo m'he fet al lloc!

És ara l'hora d'escriure i no pas abans!

Tot plegat ... d'una forma inconscient i ben espontània, anar-se fent amb els petits fers de la convivència: compartir habitar la casa, recórrer moltes vegades al dia i descobrir cada vegada més detalls del frondós jardí tropical generat amb anys i anys de treball i mmmmolta estima que...

aaaaaai, el jardí, com d'important està essent aquests dies i... com ho serà, al llibre!!...

toooooot apunt.... quasi!

viatge iniciat... o apunt d'iniciar-se.... ¿?


"al cap i a la fi... un viatge no comença quan ens posem en ruta ni acaba quan arribem al destí. En realitat comença molt abans i pràcticament no acaba mai perquè la cinta de la memòria no para de girar al nostre interior per molt temps que el cos porti sense moure's de lloc."


diu Ryszard Kapuscinki a viatges amb Herodot. 


sommmmMmm-hi!

José Pontim... breu biografia

José Pontim va néixer el juliol de l'hivern de 1941 a l'àrea rural de la petitona i centenària ciutat de Monte-Mor a 120 quilòmetres de la capital São Paulo.

El món passava pels horrors del segon conflicte mundial amb forts impactes a les relacions internacionals i nacionals.


La seva regió era essencialment agrícola i ocupada per emigrants italians, suïssos i turcs comerciants de teixits al petit poble.


Va néixer al si d'una família pobra, tercera generació d'immigrants austríacs i italians arribats al Brasil a finals del segle XIX. Vuitè de nou fills es va iniciar molt aviat a les feines de camp assimilant el vaivé de la vida de subsistència als anys d'escassesa de la postguerra.


L'economia del país anava malament ja que la participació de Brasil al conflicte va generar una profunda inestabilitat i la crisi va repercutir en tots els sectors de la vida nacional. Simultàniament la por, fins i tot una vegada acabat el conflicte, es va instal·lar al pensament del poble. Només calia intuir el so d'un quadrimotor a l'horitzó perquè tothom deixés els seus afers i cerqués refugi a la llar. En aquest context d'incerteses i penúries, la família va buscar refugi a la ciutat d'Americana, colonitzada per antics immigrants americans, l'economia dels quals la sostenia l'industria tèxtil.


Seguint els interessos familiars, Pontim, encara molt jove, es va dedicar als estudis fonamentals conjugant-los amb la feina a una petita indústria metal·lúrgica. Posteriorment, va ingressar al ram tèxtil, fins als vint anys.


Va militar en el sindicalisme “de categoria”, als diferents moviments que feien vagues per la millora de les condicions de treball i així va ser perseguit varies vegades pels “patrons” i per l'assegurança al servei del capital, culminant sempre amb dimissions involuntàries.


Conclòs el servei militar obligatori, va fer girar el seu rumb i va optar per ingressar en la vida religiosa. Es va dirigir a la congregació dels Missionários do Sagrado Coração de Jesus, dirigida per pares holandesos, adequant la seva formació escolar a les llengües clàssiques, exigència per a esdevenir presbiteri.


Acabant aquest període va cursar els estudis superiors a la facultat de filosofia, ciències i lletres de l'Universidade Católica de Campinas, al moment més crucial de la recent instal·lada dictadura militar al país. Persecucions, tortures, submissió de líders treballadors, estudiants, artistes, religiosos.... varen marcar la segona meitat de la dècada dels 60 i els anys 70. Les universitats, les diferents categories de treballadors i altres segments de la societat, varen ser colpejades de mort pels Actes Institucionals, Decrets de llei i Acords internacionals, sotmetent el Brasil als interessos americans.


La mediocritat es va instal·lar als mitjans educatius, va fragilitzar institucions, desmobilitzar sindicats tot i l'enfrontament de les militàncies, perdent, alguns, la pròpia vida. En Pontim va viure aquest període de plom donant la seva contribució entre els que no acceptaven callar davant de tants absurds.


Conclosos els estudis a l'església catòlica, va abandonar l'opció al sacerdoci i es va dirigir a Petrópolis, Rio de Janeiro a la recerca d'especialització i treball. L'acull l'Editorial Vozes, al sector de divulgació. Aleshores aquesta editorial era també tocada de censura oficial perquè publicava molts títols universitaris considerats subversius.


Va ser en aquest context que va arribar a les seves mans l'original de la primera carta pastoral del bisbe Pere Casaldàliga, “una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i marginalització Social”. D'immediat va dir-li al pare Canuto, portador del document: “és cap allà que vaig”.


Va sentir a cos i ànima que podia canviar la seva vida i suplir els assajos d'utopia tan anhelada per una església compromesa amb els pobres del Regne, a les líneea del Vaticà II i de Puebla i, també, de la Teologia de l'Alliberament en gestació.


Va deixar la feina i altres molts afers, inclòs el seu propi casament proxim. Va fer les maletes i se'n va anar cap a l'Araguaia, aterrant en una petita pista d'avions un matí plujós de febrer del 72.


De São Félix do Araguaia cap a Santa Terezinha, una petita ciutat a la riba fluvial, una mica més al nord, on va iniciar la seva missió com a agent pastoral colze a colze amb Pe. Francisco Jentel, en les lluites ferotges contra “a Codeara”, un enorme latifundi del Banco de Crédito Nacional – BCN.


El dia 3 de març de 1972 es va desencadenar el conflicte entre pistolers, policia militar i “posseiros” apartats a la petita “corrutela”. Ells lluitaven en defensa dels seus drets legítims a terra. Varen ser més de vuitanta dies de persecució, presons, tortures de líders, treballadors i les seves famílies.


De Santa Terezinha va ser mogut a Porto Alegre do Norte a la riba del riu Tapirapé, treballant a petita escola com a professor substitut. Porto Alegre també patia les inversions dels latifundis de Piraguaçu, Frenova i Tapiraguaia frustrant els desitjos dels petits agricultors de la regió.


El 72 va participar a la primera “Assembléia do Povo” (assamblea del poble) a la Mata Seca, Pontinópolis, a un racó amagat dels ulls dels militars al servei del gran capital. Hi assistiren tots els lideratges comunitaris.


El març del 73 va arribar l'educadora laica Selme de Lima per treballar amb ell i junts varen acabar construint una família de la que varen néixer quatre fills.


El juny del 73 la Prelatura va ser massacrada per la forta repressió militar. Pontim, com altres laics i lideratges de posseiros, va ser dut a Campo Grande, MT, on varen interrogar-los sota tortures per ser considerats nocius als interessos del govern militar.


La CNBB, “Conferência Nacional dos Bispos do Brasil” (conferencia nacional de bisbes de Brasil) va oferir recolzament total a la prelatura així com també entitats nacionals i internacionals es varen solidaritzar amb aquesta església particular. Gràcies a això, finalment, després de varies tortures, varen acabar deixant en llibertat els agents pastorals detinguts.


Per un any i mig, Pontim va poder tornar amb els familiars reprenent el seu camp de missió a Pontinópolis, ajudant a la creació i organització del Sindicato dos Trabalhadores Rurais de São Félix do Araguaia.


Amnistiat del procés militar va continuar els treballs missioners essent elegit alcalde de la ciutat de Sao Felix el 1982, mandat exercit durant 6 anys i de caire popular, implantant pressupost participatiu juntament amb dues altres alcaldies de la regió. Varen ser anys de vitalitat en les organitzacions populars cosa que el va portar a exercir dos mandats consecutius a la legislació municipal.


El 05 de gener de 2003 va ser ordenat diaca permanent casat, exercint aquesta activitat religiosa fins a l'actualitat.


Avui, 38 anys després de l'arribada a Sao Félix, reprèn les seves memòries, al costat de la figura profètica de Pere Casaldàliga, considerant-lo pare, profeta i germà en la caminada d'aquesta església a l'Amazonia Matogrossenca, al costat també de la seva muller i fills, registrant aquesta caminada en forma de diàlegs amb la jove documentalista catalana Marina Sans Serra.

José Pontim.

RESUM DEL LLIBRE

José Pontim i Marina Sans, a partir de mitjans d'abril del 2010, pedalant la geografia del Mato Grosso ressegueixen els paisatges de la memòria de Pontim, reflex del pòsit històric i social de l'Amèrica llatina des de la colonització fins les actuals problemàtiques globals.



José Pontim, humanista ecumènic activista de la teologia de l'alliberament, diaca de 69 anys d'edat i la jove documentalista de trenta-un Marina Sans recorren el Mato Grosso en bicicleta. Ho fan en el darrer any de quaranta de Pontim vivint i dedicant la vida a la regió en defensa del paisatge i la seva gent des de l'actitud serena, esperançada, senzilla, humil, disciplinada i sacrificada pròpia dels més savis.


Pontim ha treballat colze a colze amb el bisbe emèrit Pere Casaldàliga per les seves causes: la terra, la causa indígena, la teologia de l'alliberament i l'Amèrica llatina.


Ha dedicat el seu dia a dia a la defensa dels drets dels qui viuen en la pobresa: indis i sense terra i de la conservació d'un medi ambient malalt de desforestació amazònica per la massiva implementació de l'agro-negoci que malgrat tot avui encara conserva una gran riquesa humana, ètnica i natural.


En aquest paisatge humà acolorit i entorn natural farcit d'un vast ventall d'exuberants espècies animals i vegetals: arbres fruiters tropicals que omplen el pati de la seva senzilla casa, flors i papallones gegants, colibrís, tucans, cocodrils i serps, eixams de milers de cuques de llum voladores... i molt més ha teixit el seu què fer i ser quotidià.


Aquesta terra ufanosa i el riu que la rega, l'Araguaia van abraçar-li el plor, crits i silencis de les tortures sofertes a l'època de la repressió militar, recent arribat a la zona. Va sentir els discursos de la seva lluita política sense pèls a la llengua quan va exercir d'alcalde de la població de Sao Fèlix do Araguaia. Acull cada una de les pregàries que dedica a la regió, als seus habitants i a l'univers enter.


El sol intens, calor humida i pluges tropicals l'han banyat a cada pas en endinsar-se a peu, burro o bicicleta a la selva junt els indis karajà i tapirapé perseguint la conservació de la seva forma de vida essencial en harmonia amb la naturalesa i la de la pròpia naturalesa i acompanyant els sense terra en la reivindicació i lluita per una vida més digna.


Pontim, de complexió prima i àgil i avantpassats italians, manté sempre l'esperança i actitud positiva, un somriure generós i ulls brillants blaus i menuts que el caracteritzen.


A finals d'any (2010) començarà una nova etapa en un altre punt del Brasil.


Abans de fer-ho s'acomiada dels racons de l'Araguaia de la joventut i maduresa deixant-hi la darrera traça en bicicleta acompanyat de Marina Sans amb qui conversa.


Els llocs, amb les persones que el conformen, les olors tropicals, la petja més o menys desdibuixada del passat en el paisatge de pols vermella obren els calaixos de la memòria i li donen veu. Resseguir-los en bicicleta esdevé no només repetició de l'allò i allà viscut sinó també prolongació, multiplicació i contemplació. Visitar-los amb consciència de comiat esdevé un periple iconogràfic que permet aturar-s'hi i reviure'n les experiències passades dedicant-los reflexió i dilatant-ne el temps.


Dibuixant amb el rastre de la bicicleta al terreny s'escriu la història. La geografia esdevé la pàgina a partir de i damunt la qual la memòria es fa paraula. La darrera pedalada pel Mato Grosso ressegueix cronològicament els paisatges de més de mitja vida de Pontim i esbossen el fil que estructura el llibre.


El viatge s'inicia a Petrópolis, a l'editorial “Voces” on Pontim treballava als vint-i-escaig anys i on la casualitat li va posar a les mans la primera carta pastoral d'un Pere Casaldàliga acabat d'arribar a Brasil. Allí va prendre la decisió de deixar-ho tot per acompanyar-lo en la lluita al costat dels pobres. A partir d'aquí els ciclistes segueixen un fil cronològic que els du d'indret a indret.


El contingut del llibre apareix a partir de l'acurada transcripció dels diàlegs generats en aquesta mena de viatge organitzats per llocs i els acompanyen fotografies preses pels dos viatgers durant el periple.


A més, s'annexa un dvd amb la selecció de sons de la natura araguaia, cants indígenes, antigues i actuals cançons de la lluita social, moral, política i ecològica i algunes de les converses pedalades.