comencem a produïr paraules

D'aquest recent instaurat racó d'assossegament, a cop de pedal cap a la pousada que fa anys que fa servir aquest nom: “recanto do sosego”. ... al voral del llac Taboca on just ahir, encara amb en Pere, una mica més amunt varem poder rebrincar-nos a l'aigua a dos metres d'un boto (dofí d'aigua dolça motiu de moltes llegendes) i, en Pontim... ser delicadament mossegat per una piranya de, afortunadament, menys de tres dies d'edat.

Aqui, al voral de l'unió del llac amb l'Araguaia, unes escales de pedra ribera, vermella com la pols, terra, sorra i postes de sol d'aquest final de món, porten a l'aigua calma sota l'ombra generosa d'un altíssim arbre de piquí. Mururés, plantes flotants que embolcallen una flor vertical de lilacis suaus suren a banda i banda de l'últim replà, convidant a esquinçar l'aigua. A la dreta una canoa d'indis karajà silent. Un tronc buidat pacientment amb cants i hores i cuidadosament llimat per una pàtina sedosa d'algues i aigua.

A l'horitzó, a l'esquerra, la llum càlida de les dues darreres hores de sol banya una filada de “mata” que indica la direcció del riu.

Un racó maravellós en el que Pontim haguera pogut construir la seva casa en l'època que va ser alcalde. A la regió sembla que ja per tradició els polítics han tingut la costum d'aprofitar el carreg per beneficiar-se de les millors terres. Al seu mandat, però, va passar ben al contrari: tot el voral de riu d'aquella zona que li va tocar repartir va anar a parar en mans de petits pescadors. Més tard el govern següent va acabar de repartir l'altre boral. El de les escales en les que seiem. Aquesta vegada va ser pels més adinerats. És per això que avui l'exploten com a “pousada” benestant.



Seiem a les escales. De cara al riu...

Comencem a gravaaaaar!!!


M- ...així, Pontim... què et va dur fins aquí?


L'aigua està tan calmada i reflexa tan nítidament el cel que no puc evitar fotografiar-la a mig fer la pregunta.


P- ... para de fotografiar.. que si no no aconseguiré explicar-te res...
anem doncs, Marina, a començar la història del nostre llibre...

la cabanya del "quintal"

En Pere ha marxat avui. L'hem acompanyat a l'aereoport. La seva despedida apunta l'inici “oficial” del llibre.
Tornats a casa...: Hi ha una petita cabanya oberta al vent al bell mig del jardí resguardada per un coquer que produeix insaciable, bananers, ... . immersa en una continua i canviant sinfonia d'aus, rèptils i insectes que varia amb el pas de les hores. Fa anys hi havien criat conills, abans de cimentar el sòl. Una vegada fora el bestiar, Pontim i la seva dona Selme varen projectar convertir-lo en un racó d'assossegament.

Han passat anys i sembla que avui ha arribat l'hora de materialitzar aquest petit somni: una hamaca, un banc que feia dies que movíem dins de casa i no acabava de trobar el seu lloc, un ventilador, una tauleta minúscula de fusta pintada de turquesa i serigrafiada pel pas del temps, algun “capin” (corcó) i altres insectes, un tamboret a la seva mesura, una cadira “d'espaguetis” verd esmeralda que fa conjunt amb la pintura de la portella de forja reixada i un test habitat per un cactus enfiladís que també podria dir-se d'espagueti per la llargada i finura dels seus brots. I una alfombreta trenada de cotó just a l'entrar.

Aquí, amb aquests elements i entorn realment assossegat... s'escriurà el llibre entre pedalada i pedalada. Entre viatges pel riu i per la memòria dels llocs.

Avui... a ritme dels ocells picotejant l'arrôs sobrer d'ahir a l'entrada de la cabanya, corredisses de camaleons trencant barroers la fullaraca seca. amb la brisa portadora d'un intens “chero” de flor de l'arbre del mango que pel camí fa ballar el fullam que juga a fer llums i ombres a l'espai, anunciant la propera arribada dels vents de la plena època de seca en la que estem. Fins finals de juliol no sentirem ploure.

Arreglat l'on teclejar... només fa falta començar a enregistrar les converses...!!

el jardí i les rutines

Un entrellat infinit tan plè de detalls que un podria passar-hi una eternitat sense deixar de descobrir-hi noves estratègies de la força de la vida reinventant-se.

Compartir-hi, a aquest “quintal” l'aliment amb els ocells multicolors, multilingües, multiformes..., iguanes, serps, monos...

Pedalar plegats de matinada abans de sortir del sol, com fèiem la darrera vegada que vaig ser aquí, seguit de banys a l'Araguaia just a trenc d'alba.

Endevinar els colors del cel i els de l'aigua.

Resseguir el traç de la canoa d'indis karajà que l'esquincen creuant el riu i l'ombra de la que, des d'encara fosc, a l'altre voral, pesca piaus i tucunarés amb canya de bambú.....per dur a casa. Escoltar el concert de l'illa del bananal despertant-se: els “macacos” de quatre pams que gemeguen, potser fent badalls, com si fossin goril·les gegants i orgullosos entre insectes i innumerables espècies d'aus...

Acompanyar les rutines del treball qüotidià: recollir roba per la mosseta que acaba de dar a llum i no té gaire més que a ella mateixa i la responsabilitat de criar un nouvingut nadó, anar a la presó a visitar els presos revisant les condicions en les que es troben per fer-hi perquè siguin tractats com als éssers humans que són, celebrar-hi missa, i un etcètera llarg.

fa... un mes que sóc aquí...!!

Fa gairebé un mes que vaig aterrar amb la petita avioneta de la sete airlines a la pista de terra vermella de Sao Felix do Araguaia. En Pontim i una parella de sense terra m'esperava a l'aeroport amb abraçades generoses del cantó esquerra, el del cor, com és costum aquí. Sota un sol calent, calent.

El cap del fil que m'ha portat de nou al Matto Grosso és la tossuderia d'escriure el llibre i...

un mes i, fins avui, fins ara, d'escriure... no havia escrit cap línia.

De gravar les nostres converses, tal i com havíem planejat el treball... cap vegada, encara.

Però... constato que... com els pescadors de la sortida del sol...: no es pot tenir pressa!!!

Amb la primera conversa gravada avui i posterior transcripció... m'adono que durant aquests trenta dies de poca producció literària (a part de planejament i organització de memòries sobre paper) s'ha anat gestant l'ambient necessari per poder posar-nos a fer i que jo m'he fet al lloc!

És ara l'hora d'escriure i no pas abans!

Tot plegat ... d'una forma inconscient i ben espontània, anar-se fent amb els petits fers de la convivència: compartir habitar la casa, recórrer moltes vegades al dia i descobrir cada vegada més detalls del frondós jardí tropical generat amb anys i anys de treball i mmmmolta estima que...

aaaaaai, el jardí, com d'important està essent aquests dies i... com ho serà, al llibre!!...