José Pontim va néixer el juliol de l'hivern de 1941 a l'àrea rural de la petitona i centenària ciutat de Monte-Mor a 120 quilòmetres de la capital São Paulo.
El món passava pels horrors del segon conflicte mundial amb forts impactes a les relacions internacionals i nacionals.
La seva regió era essencialment agrícola i ocupada per emigrants italians, suïssos i turcs comerciants de teixits al petit poble.
Va néixer al si d'una família pobra, tercera generació d'immigrants austríacs i italians arribats al Brasil a finals del segle XIX. Vuitè de nou fills es va iniciar molt aviat a les feines de camp assimilant el vaivé de la vida de subsistència als anys d'escassesa de la postguerra.
L'economia del país anava malament ja que la participació de Brasil al conflicte va generar una profunda inestabilitat i la crisi va repercutir en tots els sectors de la vida nacional. Simultàniament la por, fins i tot una vegada acabat el conflicte, es va instal·lar al pensament del poble. Només calia intuir el so d'un quadrimotor a l'horitzó perquè tothom deixés els seus afers i cerqués refugi a la llar. En aquest context d'incerteses i penúries, la família va buscar refugi a la ciutat d'Americana, colonitzada per antics immigrants americans, l'economia dels quals la sostenia l'industria tèxtil.
Seguint els interessos familiars, Pontim, encara molt jove, es va dedicar als estudis fonamentals conjugant-los amb la feina a una petita indústria metal·lúrgica. Posteriorment, va ingressar al ram tèxtil, fins als vint anys.
Va militar en el sindicalisme “de categoria”, als diferents moviments que feien vagues per la millora de les condicions de treball i així va ser perseguit varies vegades pels “patrons” i per l'assegurança al servei del capital, culminant sempre amb dimissions involuntàries.
Conclòs el servei militar obligatori, va fer girar el seu rumb i va optar per ingressar en la vida religiosa. Es va dirigir a la congregació dels Missionários do Sagrado Coração de Jesus, dirigida per pares holandesos, adequant la seva formació escolar a les llengües clàssiques, exigència per a esdevenir presbiteri.
Acabant aquest període va cursar els estudis superiors a la facultat de filosofia, ciències i lletres de l'Universidade Católica de Campinas, al moment més crucial de la recent instal·lada dictadura militar al país. Persecucions, tortures, submissió de líders treballadors, estudiants, artistes, religiosos.... varen marcar la segona meitat de la dècada dels 60 i els anys 70. Les universitats, les diferents categories de treballadors i altres segments de la societat, varen ser colpejades de mort pels Actes Institucionals, Decrets de llei i Acords internacionals, sotmetent el Brasil als interessos americans.
La mediocritat es va instal·lar als mitjans educatius, va fragilitzar institucions, desmobilitzar sindicats tot i l'enfrontament de les militàncies, perdent, alguns, la pròpia vida. En Pontim va viure aquest període de plom donant la seva contribució entre els que no acceptaven callar davant de tants absurds.
Conclosos els estudis a l'església catòlica, va abandonar l'opció al sacerdoci i es va dirigir a Petrópolis, Rio de Janeiro a la recerca d'especialització i treball. L'acull l'Editorial Vozes, al sector de divulgació. Aleshores aquesta editorial era també tocada de censura oficial perquè publicava molts títols universitaris considerats subversius.
Va ser en aquest context que va arribar a les seves mans l'original de la primera carta pastoral del bisbe Pere Casaldàliga, “una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i marginalització Social”. D'immediat va dir-li al pare Canuto, portador del document: “és cap allà que vaig”.
Va sentir a cos i ànima que podia canviar la seva vida i suplir els assajos d'utopia tan anhelada per una església compromesa amb els pobres del Regne, a les líneea del Vaticà II i de Puebla i, també, de la Teologia de l'Alliberament en gestació.
Va deixar la feina i altres molts afers, inclòs el seu propi casament proxim. Va fer les maletes i se'n va anar cap a l'Araguaia, aterrant en una petita pista d'avions un matí plujós de febrer del 72.
De São Félix do Araguaia cap a Santa Terezinha, una petita ciutat a la riba fluvial, una mica més al nord, on va iniciar la seva missió com a agent pastoral colze a colze amb Pe. Francisco Jentel, en les lluites ferotges contra “a Codeara”, un enorme latifundi del Banco de Crédito Nacional – BCN.
El dia 3 de març de 1972 es va desencadenar el conflicte entre pistolers, policia militar i “posseiros” apartats a la petita “corrutela”. Ells lluitaven en defensa dels seus drets legítims a terra. Varen ser més de vuitanta dies de persecució, presons, tortures de líders, treballadors i les seves famílies.
De Santa Terezinha va ser mogut a Porto Alegre do Norte a la riba del riu Tapirapé, treballant a petita escola com a professor substitut. Porto Alegre també patia les inversions dels latifundis de Piraguaçu, Frenova i Tapiraguaia frustrant els desitjos dels petits agricultors de la regió.
El 72 va participar a la primera “Assembléia do Povo” (assamblea del poble) a la Mata Seca, Pontinópolis, a un racó amagat dels ulls dels militars al servei del gran capital. Hi assistiren tots els lideratges comunitaris.
El març del 73 va arribar l'educadora laica Selme de Lima per treballar amb ell i junts varen acabar construint una família de la que varen néixer quatre fills.
El juny del 73 la Prelatura va ser massacrada per la forta repressió militar. Pontim, com altres laics i lideratges de posseiros, va ser dut a Campo Grande, MT, on varen interrogar-los sota tortures per ser considerats nocius als interessos del govern militar.
La CNBB, “Conferência Nacional dos Bispos do Brasil” (conferencia nacional de bisbes de Brasil) va oferir recolzament total a la prelatura així com també entitats nacionals i internacionals es varen solidaritzar amb aquesta església particular. Gràcies a això, finalment, després de varies tortures, varen acabar deixant en llibertat els agents pastorals detinguts.
Per un any i mig, Pontim va poder tornar amb els familiars reprenent el seu camp de missió a Pontinópolis, ajudant a la creació i organització del Sindicato dos Trabalhadores Rurais de São Félix do Araguaia.
Amnistiat del procés militar va continuar els treballs missioners essent elegit alcalde de la ciutat de Sao Felix el 1982, mandat exercit durant 6 anys i de caire popular, implantant pressupost participatiu juntament amb dues altres alcaldies de la regió. Varen ser anys de vitalitat en les organitzacions populars cosa que el va portar a exercir dos mandats consecutius a la legislació municipal.
El 05 de gener de 2003 va ser ordenat diaca permanent casat, exercint aquesta activitat religiosa fins a l'actualitat.
Avui, 38 anys després de l'arribada a Sao Félix, reprèn les seves memòries, al costat de la figura profètica de Pere Casaldàliga, considerant-lo pare, profeta i germà en la caminada d'aquesta església a l'Amazonia Matogrossenca, al costat també de la seva muller i fills, registrant aquesta caminada en forma de diàlegs amb la jove documentalista catalana Marina Sans Serra.
José Pontim.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada