un llibre de viatge, diàleg, biografia i reportatge històric i social de Brasil de la traça de la bicicleta de José Pontim i Marina Sans.



4.6.10

comencem a produïr paraules

D'aquest recent instaurat racó d'assossegament, a cop de pedal cap a la pousada que fa anys que fa servir aquest nom: “recanto do sosego”. ... al voral del llac Taboca on just ahir, encara amb en Pere, una mica més amunt varem poder rebrincar-nos a l'aigua a dos metres d'un boto (dofí d'aigua dolça motiu de moltes llegendes) i, en Pontim... ser delicadament mossegat per una piranya de, afortunadament, menys de tres dies d'edat.

Aqui, al voral de l'unió del llac amb l'Araguaia, unes escales de pedra ribera, vermella com la pols, terra, sorra i postes de sol d'aquest final de món, porten a l'aigua calma sota l'ombra generosa d'un altíssim arbre de piquí. Mururés, plantes flotants que embolcallen una flor vertical de lilacis suaus suren a banda i banda de l'últim replà, convidant a esquinçar l'aigua. A la dreta una canoa d'indis karajà silent. Un tronc buidat pacientment amb cants i hores i cuidadosament llimat per una pàtina sedosa d'algues i aigua.

A l'horitzó, a l'esquerra, la llum càlida de les dues darreres hores de sol banya una filada de “mata” que indica la direcció del riu.

Un racó maravellós en el que Pontim haguera pogut construir la seva casa en l'època que va ser alcalde. A la regió sembla que ja per tradició els polítics han tingut la costum d'aprofitar el carreg per beneficiar-se de les millors terres. Al seu mandat, però, va passar ben al contrari: tot el voral de riu d'aquella zona que li va tocar repartir va anar a parar en mans de petits pescadors. Més tard el govern següent va acabar de repartir l'altre boral. El de les escales en les que seiem. Aquesta vegada va ser pels més adinerats. És per això que avui l'exploten com a “pousada” benestant.



Seiem a les escales. De cara al riu...

Comencem a gravaaaaar!!!


M- ...així, Pontim... què et va dur fins aquí?


L'aigua està tan calmada i reflexa tan nítidament el cel que no puc evitar fotografiar-la a mig fer la pregunta.


P- ... para de fotografiar.. que si no no aconseguiré explicar-te res...
anem doncs, Marina, a començar la història del nostre llibre...

1 comentari:

Anònim ha dit...

que bé...!
sense presses, sense presses...
et devia convenir deixar primer que el lloc t'entrés endins endins. ell t'ho devia demanar i inconscientment li has donat aquest temps.
que bé...!
i a poc a poc... tot fluiex.
(i encara dubtaves de si escriuries prou bé? tot això té molt bona cara --tan bona com la que deus fer tu, després d'un mes d'aquest país)
i ara tenim ganes de continuar llegint, però ens haurem d'esperar uns quants mesos.
--mentre ens en vagis donant trossets...

endavant, que això va més que bé.
un petonet

fins ara

v.