Fa gairebé un mes que vaig aterrar amb la petita avioneta de la sete airlines a la pista de terra vermella de Sao Felix do Araguaia. En Pontim i una parella de sense terra m'esperava a l'aeroport amb abraçades generoses del cantó esquerra, el del cor, com és costum aquí. Sota un sol calent, calent.
El cap del fil que m'ha portat de nou al Matto Grosso és la tossuderia d'escriure el llibre i...
un mes i, fins avui, fins ara, d'escriure... no havia escrit cap línia.
De gravar les nostres converses, tal i com havíem planejat el treball... cap vegada, encara.
Però... constato que... com els pescadors de la sortida del sol...: no es pot tenir pressa!!!
Amb la primera conversa gravada avui i posterior transcripció... m'adono que durant aquests trenta dies de poca producció literària (a part de planejament i organització de memòries sobre paper) s'ha anat gestant l'ambient necessari per poder posar-nos a fer i que jo m'he fet al lloc!
És ara l'hora d'escriure i no pas abans!
Tot plegat ... d'una forma inconscient i ben espontània, anar-se fent amb els petits fers de la convivència: compartir habitar la casa, recórrer moltes vegades al dia i descobrir cada vegada més detalls del frondós jardí tropical generat amb anys i anys de treball i mmmmolta estima que...
aaaaaai, el jardí, com d'important està essent aquests dies i... com ho serà, al llibre!!...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada